Venus

4. Venus

Les venus paleolítiques són estatuetes femenines d'os, asta, ivori, pedra o terracota datades en el Paleolític Superior, dins del qual constitueixen la principal categoria d'art moble o mobiliar (que és per a designar qualsevol obra d'art realitzada sobre un objecte de dimensions limitades i manejables, és a dir, que poden ser transportats per l'ésser humà). Aquestes escultures tenen mides modestes, fins diminuts, fins i tot entre els 4 i els 25 centímetres. Totes elles semblen que responen a representacions convencionals de la dona d’aquella l'època (algunes arriben a ser clarament estilitzacions o esquemes), el que no impedeix apreciar la maestria dels artesans prehistòrics. La figura femenina pot ser relativament detallada o molt esquemàtica, però en general tenen els atributs sexuals molt marcats i sovint en estat de gestació quedant clarament destacats els pits, els malucs i els òrgans genitals. Però també és comú que les seves altres parts del cos apareguin desdibuixades: els braços són molt petits, els peus tampoc es veuen i la cara que la majoria de les vegades és inexistent. Superant el centenar d'exemplars, l'alta proporció de figures femenines és suficient per admetre l'important paper de la dona en aquelles societats prehistòriques.

Exemples de venus:

La venus de Lespugue és una venus prehistòrica del paleolític tallada en ivori de mamut. Les seves dimensions, un cop reconstruïda són 147 mm x 60 mm x 36mm. Els pits i el cul destaquen per la seva gran voluminositat i són  gairebé esfèrics. Les cames són curtes i els peus quasi no es veuen. El cap és petit i ovoide, té unes línies gravades una mica paral·leles que s'han interpretat com a cabells. No es detallen altres elements, com la boca, els ulls, el nas… de manera realista.

Actualment s'expossa al departament d'Antropologia del Museu de l’Home de París.

Font: http://es.wikipedia.org/wiki/Venus_de_Lespugue

La venus de Brassempouy va ser la primera venus descoberta. És un fragment d'una estatueta femenina d'ivori. Mesura 3,65 centímetres d'alçada, 2,2 centímetres d'amplada i 1,9 centímetres de gruix. Tot i ser una de les venus més detallades, les proporcions anatòmiques del crani no són realistes. El nas i les celles estan perfectament representades, però no té boca. En el cap, els cabells està representat d'una manera poc convencional.

Actualment està expossada al museu de Saint-Germain-En-Laye de París, però no està en l’exposició permenent ja que és sensible als canvis de temperatura i humitat.

Font: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Venus_of_Brassempouy.png

La Venus de Willendorf, és una estatueta d'una figura femenina d'11,1 cm d'alçada. Està feta de pedra calcària i pintada amb vermell ocre. La Venus no és un retrat realista sinó una idealització de la figura femenina. La vulva, els pits i el ventre estan molt detallats, suggerint una forta connexió amb la fertilitat. Els braços, molt fràgils i gairebé no es veuen ja que es dobleguen sobre els pits, la seva care no és visible i el cap està cobert pel que podrien ser trenes, ulls o un tipus de pentinat. Després del descobriment d'aquesta figura, se n'han trobat altres de semblants que també han rebut el nom de Venus.

Actualment forma part de la col·lecció del Museu d’Història Natual de Viena.

Font: http://historiadelartecomentarios.blogspot.com.es/2014/10/la-venus-de-willendorf.html

La Venus de Dolní Věstonice és una estatueta de terracota d'una figura femenina que mesura 111 mil·límetres d'alçada (encara que falta part de les extremitats inferiors), i 43 mm d'amplada. Aquesta estatueta podria ser una de les proves més antigues de ceràmica. En el cap no té cap detall, excepte dues incisions que podrien representar els ulls. Els braços tot just estan esbossats, en canvi els grans pits, el melic i la línia inguinal han estat assenyalats amb tot detall.

La Venus de Dolní Věstonice es conserva al Museu de Brno, de República Txeca. A causa de la seva delicadesa, no està exposada al públic.

Font: http://el-arte-de-ser-madre.blogspot.com.es/2011/11/venus-de-dolni-vestonice.html

5. La Super Venus

Quins són els estàndards de perfecció en la dona actual? Sens dubte seran molt diferents als de les dècades passades, si tenim en compte que “l’ideal de bellesa" femenina que s'ha imposat sempre respecte al cos de la dona ha anat canviant i ho ha fet tantes vegades, que si ho pensem és pràcticament impossible saber com ha de ser exactament la "Dona perfecta". Fa uns anys la dona amb corbes era l’estàndard de bellesa indicat, però aquest tipus de dona va donar pas a un ideal molt més prim, i avui en dia sembla que la "perfecció" és una dona de cos esvelt, cura, i amb proporcions que no tenen a veure amb la realitat. Dones amb malucs però de ventre pla, amb grans pits, però cames i braços molt fins, semblen ser la perfecció encara que no correspongui al que veiem pel carrer o al que nosaltres mateixes som. Al marge que aquest prototip de bellesa és bastant fals, hi ha una autèntica problemàtica si tenim en compte que moltes dones, i no ens referim tan sols a adolescents, es deixen influenciar per una imatge que és impossible aconseguir tret que passis prèviament per 1 quiròfan i que passis les teves hores treballant molt dur en un gimnàs.

Si mirem enrere ens adonarem que aquesta adicció sobre els cànons de bellesa ocorren també, i d'una manera accelerat, en el nostre temps. Entre els 60 i els 70 Twiggy ens va portar aquesta primesa i estil andrògins que no s'havia vist fins ara. No obstant això, els 80 i 90 ens van portar a la voluptuosa Cindy Crawford i l'època de les esposes-trofeu que tant es va portar a Hollywood.

Entre els 90 i 2000 tornem de nou a una primesa, aquesta vegada extrema en ocasions, que regna en les passarel·les i als carrers. I sorgeix amb més força que mai un dels grans mals de la societat pel que a l’estètica es refereix: trastorns d’alimentació, causats la majoria de les vegades per voler arribar a aquests cànons de bellesa inassolibles.

Sembla que en aquests últims anys el concepte fit es va imposant al concepte Skinny: es revaloritza la dona amb formes, amb un cos treballat al gimnàs. En principi, fenomenal: esperem que no se'ns vagi de les mans.

Un curtmetratge anomenat "La Súper venus" ha volgut criticar i també donar una mica de "llum" sobre aquests "estàndards de perfecció". El cineasta francès Fréderic Doazan és l'autor del "curt" i en el qual a través de l'animació, "dibuixa" com ha canviat el cos de la dona fins a convertir-la en una mena de nina configurada a cop de bisturí tal com veieu ara.